Està a dos llocs a la vegada!!!

I és que la mecánica quàntica té aquestes coses. 

Imagineu que tenim una font de llum i hi posem a una certa distancia un obstacle amb una doble escletxa. El que aconseguim és tenir dues fons de llum secundàries (les dues escletxes) que interferiran entre elles. Si no acabeu d’entendre què és això de les interferències, imagineu l’experiment amb una font d’aigua i una barrera al davant amb dos forats i una separació entre ells. L’aigua que arribi a una persona que estigui a l’altra banda de les escletxes dependrà de la seva posició, hi haurà zones en les que la barreja de les dues fonts es sumi  i en altres una font i l’altra s’anul·laran i no hi arribarà aigua. Això són les interferències.

Ara imaginem que en lloc de llum, tenim una font d’electrons. Els electrons són partícules: tenen massa, càrrega elèctrica, etc. Enviem un electró i…a l’altra banda de les escletxes també es creen interferències! 

Només hi ha una explicació, per boja que sembli: l’electró ha passat per les dues escletxes a la vegada!

De moment, els efectes quàntics d’aquest tipus només es produeixen al món microscòpic, encara que ja s’han detectat alguns casos de persones que fitxen a la feina i simultàniament estan comprant al Caprabo. Seguiré investigant…

Tu mai no has tocat res!

Heu pensat mai en quina és la última partícula del nostre cos?, la més externa, la que fa de frontera entre nosaltres i l'entorn. És l'electró.
Estem fets d'àtoms i la capa més externa la formen aquestes partícules de càrrega negativa.
Ara intenta tocar una cosa. Allarga la mà i dirigeix-la cap a un objecte: el comandament a distància de la tele.
De que està format el comandament?: també d'àtoms. Quina és la seva partícula més externa? També l'electró.
O sigui, l'últim electró de la teva mà interacciona amb l'electró més extern del comandament a distància.
I partícules de la mateixa càrrega es produeixen repulsió. Els electrons no es toquen, i per tant: Tu mai no has tocat res!.

Això no invalida el monopoli sobre el comandament a distància que exerceix la meva dona. Amb ella no es compleixen les lleis de la Física.

La torrada fosca del Mateu fosc

Tan bon punt surt el sol fosc, en Mateu fosc es lleva, es calça les sabatilles fosques. Es dirigeix cap a la cuina fosca i es prepara unes torrades fosques...no, no se li han cremat, són així: fosques. Tot és fosc en un món de materia fosca. I en Mateu fosc del món fosc no sap de l'existència del Mateu que està escribint això. Ni ell, ni ningú ha detectat mai el món "no-fosc". I això que ambdós móns estan al mateix univers: el nostre.

No es tracta de ciència ficció, encara que potser al món fosc no hi hauria torrades. O potser una torrada del món fosc pesaria sis vegades més que una de les nostres. O en el món fosc les torrades es menjarien als Mateus de bon matí. En tot cas, la matèria i l'energia fosca és una de les hipòtesis més atractives de la física actual.

D'on surt tot plegat?. Doncs de l'evidència increïble de que tot el que és observable, tot el que s'havia vist fins ara i que ho consideravem el 100% del contingut de l'univers, no explica els moviments de la matèria. Falta massa. I no falta poc, falta un 96%. Tot el que veiem és només el 4% del que hi ha realment!! Així com jo m'he afegit un parell de kilos al meu univers a base de tapes basques, l'univers es va engreixar a base de matèria i energia fosca. Bé, en realitat sempre han existit.

L'univers es mou segons la gravetat, i amb la matèria que "veiem", no s'expliquen els moviments observats.
És com si veiéssim un nen en un gronxador a una velocitat inversemblant, com s'ho fa tot sol?, és impossible!. Algú l'ha d'empènyer!. La resposta de la ciència és que hi ha un pare "fosc" (i una mica imprudent), invisible per nosaltres, que hi afegeix la seva empenta.

Si algú encara està despert i vol saber més del tema, en seguirem parlant...ara no puc, se m'han cremat les torrades!

Comença l'aventura...

...de la Ciència (efecte sonor de decepció: wowowowoooooooooo). Espereu, espereu, no marxeu!!!
Quantes vegades s'ha dit a un nen que la ciència pot ser divertida? (obtenint una representació canònica de la incredulitat). La ciència, per la gran majoria, són assignatures que no agraden i que a més, són molt difícils. No es pot generalitzar, però quants estius prometedors s'han esvaït per culpa de les "mates"?
Jo sóc llicenciat en Física, a mi no cal que em convencin del seu interès i capacitat de fascinació (una altra cosa seria la carrera de física, ja en parlarem), però m'agradaria compartir amb vosaltres el que m'agrada (no!, no em refereixo als gelats d'after eight!). D'això va aquest bloc. Fins aviat!